Dones: ficcions i realitats és una exposició que vol fer visible una interferència històrica i encara present en la vida de les dones: la relació conflictiva, incòmoda i complexa entre els models de feminitat normatius, difosos per la cultura audiovisual amb més incidència popular, i les seves mateixes realitats, construïdes sota la pressió del sexisme i la cultura tradicional heteropatriarcal, però no per això exemptes d’autoritat, disconformitat i dissentiment.

La mostra proposa un itinerari per alguns dels moments més emblemàtics, des de la postguerra fins a l’actualitat, en què es fa més palès el malestar de les dones davant els relats oficials, utilitzats com a elements propagandístics per difondre un model reduccionista de la feminitat i coartar, així, la llibertat de les dones. S’articula al voltant de tres relats que s’entrecreuen al llarg del recorregut: el treball de les dones, la seva invisibilitat i els estereotips creats a l’entorn de les seves activitats laborals; la posada en escena de la participació social i política de les dones, les seves mobilitzacions i l’emergència del feminisme a Catalunya, i finalment, les narratives audiovisuals relacionades amb una pretesa regularització dels models i comportaments femenins pel que fa al cos, la sexualitat i l’amor.

Realitats velades i imatges invisibles del treball femení

La contribució de les dones a l’àmbit del treball és una de les realitats més poc documentades. El treball de les dones i en especial el domèstic i de cura s’han omès en els relats culturals i fins als anys noranta no apareixen els primers estudis sociològics que s’ocupen d’aquest tema. De vegades apareix indirectament a la publicitat, però sempre associat als productes de consum domèstic i a la veu dels experts que insisteixen a presentar-los com uns elements per minimitzar les feines del dia a dia. Sigui com sigui, s’insisteix en la responsabilitat exclusiva de les dones en relació amb aquesta ocupació i s’intenta que no sembli pròpiament un treball.

Després de la Segona Guerra Mundial, els relats oficials relacionats amb els treballs de cura recorren al model femení de «l’àngel de la llar» que, amb el temps, evoluciona cap a la figura de la superwoman: una dona reconeguda per la seva activitat professional, però lligada igualment a la cura i l’atenció domèstica. Apareix en el debat públic el conflicte del temps de les dones, unit a les dobles i triples jornades femenines.

Dels 'llops' franquistes als nous imaginaris

La participació social i política de les dones en els primers anys del franquisme s’ha invisibilitzat i també està poc documentada, malgrat que moltes van viure l’exili, la presó i també van ser condemnades a mort o afusellades. Les lleis continuaven perseguint qualsevol dissidència femenina relacionada amb els estrets marges de conducta establerts. La moral franquista va pretendre imposar un control sobre el cos i la sexualitat femenina. De la mà de la producció cinematogràfica, va intentar interferir en l’experiència femenina a través d’un star-system nacional d’actrius i cantants. Des de Hollywood arribaven imatges idealitzades de dones que permetien imaginar altres vides possibles.
La publicitat associava les imatges femenines a un ús objectual, fetitxista i exhibicionista. De manera gratuïta, el cos de les dones era objecte de manipulacions diverses amb l’objectiu d’incentivar el desig i la pulsió consumista.

Creació d'espais físics i simbòlics

A partir dels anys seixanta, la participació de les dones emergeix una altra vegada i es fa més visible, especialment en les lluites veïnals dels nous barris de les ciutats. El seu activisme, que s’havia manifestat anteriorment en moments puntuals, reapareix en el marc dels sindicats i dels moviments associatius antifranquistes.

Moltes d’aquestes lluites foren protagonitzades per dones procedents de les migracions més recents. La participació de les dones en les mobilitzacions generals contra el règim es va anar fent cada vegada més present, alhora que apareixien nous protagonismes femenins que trencaven els esquemes preestablerts sobre la feminitat tradicional.

I, al costat dels protagonismes individuals, el que començà a transformar les estructures patriarcals fou l’emergència del moviment feminista, que, al llarg dels anys setanta, va incorporar a la lluita per la democràcia una agenda específica amb l’objectiu de visualitzar i donar valor a les necessitats de la vida quotidiana i, en especial, als treballs en l’entorn domèstic, majoritàriament desenvolupats per les dones. Amb la divisa «Allò que és personal és polític», el feminisme va irrompre en l’escenari públic tot reclamant una altra forma de fer política i exigint solucions públiques a problemes considerats fins aleshores privats.