L’església va ser erigida durant la segona meitat del segle XI (citada amb seguretat en un document l’any 1100) a la vora del riu Ter, sota mateix de la península ocupada pel monestir de Sant Pere de Casserres, però a la riba esquerra, en un apèndix del municipi de Santa Maria de Corcó (Osona).
Al segle XIII arribà a tenir uns deu masos a banda i banda del Ter. Fou desmembrada vers el 1572 degut el creixent despoblament de la zona (consta que en aquesta època només hi havia un mas dins de la seva antiga demarcació). Al segle XVII l’església, ja sense culte, es convertí en un edifici annex a la masia de Verders, que ocupava l’emplaçament de l’antiga rectoria. És des d’aleshores que hom la coneix com a Sant Vicenç de Verders.
L’edifici és una bonica església d’una nau, acabada amb un absis llombard, amb les característiques faixes i arcuacions (dues entre cada dues faixes). Té dues portes molt semblants: una a la façana de ponent, descentrada, l’altra a la de migdia. L’orientació actual és idèntica a l’original, seguint la tradicional orientació Est – Oest. Altres obertures són les tres finestres existents, molt petites: les de la façana de ponent i de l’absis són de doble esqueixada, mentre que la de migdia és d’una esqueixada i d’arc monolític. La seva volta es de canó, reforçada amb un arc toral i fa uns 9 m de llargada.
Quan es construí la presa de Sau, l’any 1962, l’església, convertida en magatzem del mas Verders, quedà submergida dins de les aigües. A finals de l’any 1973 i inicis del 1974, aprofitant el baix nivell de les aigües de l’embassament, fou desmuntada pedra a pedra i reconstruïda al darrera de la masia de Can Deu (Sabadell), tal com la veiem avui. Les obres es dugueren a terme amb l’ajut econòmic de Caixa de Sabadell, sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs, del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de de Barcelona.
